Nosaltres
L’home és inconsitent; els mortals ho hem sabut des de sempre, però ens hem entestat a trobar una fermesa que, una i altra vegada, se’ns ha esfumat, i llavors ens hem inventat un més enllà (diferent segons les necessitats del moment) per salvar-nos de la misèria en què ens trobem irremeiablement instal·lats. L’home és inconsistent, i davant d’això tenim dues opcions: o bé seguim negant les evidències i ens inventem nous déus, o bé assumim la nostra misèria com si es tractés d’una bona nova. A Singlot i pollastre sempre hem volgut fer això: no tan sols acceptar la nostra condició ruïnosa, sinó celebrar-la cantant, ballant i bevent cervesa amb amics, familiars, coneguts i desconeguts.
El primer espectacle que presentem es titula Titanic, i aquest títol té un doble sentit: d’una banda, la vida incorre sempre en la insolència de creure’s estable, consistent, perpètua… ¿Quines pretensions, si no unes de tan desmesurades, mereixerien l’apel·latiu de «titàniques»? D’altra banda, com el barco que descansa al fons de l’oceà, ¿no és precisament el destí de la supèrbia humana enfonsar-se sense remei allà on no hi arriben els rajos del sol?
De què parla, Titanic, més concretament? A la vida neixes i primer no penses res, però després et vas creient que ets algú i que faràs alguna cosa. Dediques molt de temps a convèncer els altres que ets algú, i fas coses per deixar-ne constància: escrius, pintes, graves coses, et fas fotos… però sobretot intentes enamorar els altres fent ganyotes controlades, mirades seductores, gestos misteriosos, com insinuant que allà dins hi ha algú real. L’amor també són dues persones que s’intenten convèncer a si mateixes que són algú, i que gasten bona part del seu temps intentant convèncer els altres que són algú, i en deixen constància: es casen, tenen fills, es fan fotos… i en algun moment de la relació comencen a notar que s’han perdut a si mateixes i es reivindiquen davant de l’altre. Llavors se separen i la roda torna a començar. Passades unes quantes voltes, ens morim. Titanic és aquest circuit tancat, aquest esforç per convèncer els altres i a un mateix de la pròpia consistència, però sobretot és la inconsistència que rellueix darrere: no caldria tenir tants miraments si realment fóssim algú.